Coreografia i direcció: Albert Quesada
Intèrprets: 8 ballarins escollits per selecció audició
Calendari de treball
LAB #1: març/abril 2018
Audició: maig 2018
Recerca: juny 2018
Creació períodes: entre desembre 2018 i març 2019
Residència: La Llotja de Lleida març 2019
Estrena: del 21 al 24 de març del 2019 Mercat de les Flors
Fitxa de l’espectacle Flamingos la temporada 2018-19
Fitxa de l’espectacle Flamingos la temporada 2019-20
SOBRE FLAMINGOS
Desde entonces he padecido (…) el denominado “síndrome de Stendhal”, que sobreviene cuando una persona es expuesta a una sobredosis de arte y de belleza, lo que convierte a tu corazón en un tambor y a tu cerebro en mantequilla derretida. La emoción es tan fuerte; la exaltación, tan intensa, que cuando acaba, eres un pobre ser perdido y desgraciado que echaron del cielo de una patada en el trasero.
Colita
L’emoció és un poder que ens atrapa cada dues passes, ja pots córrer que t’enxampa, i si amb tota la teva força de voluntat aconsegueixes que no et desviï del camí traçat, tingues per cert que el que no podràs evitar mai és caminar al seu ritme. Aquest tambor en el que es converteix el cor i aquesta mantega desfeta que portem per cervell -seguint la metàfora de Colita en veure ballar Carmen Amaya- és la imatge gràfica perfecte d’un poder que va més enllà de les paraules (que les desfà com si fossin mantega).
Un dels vehicles d’aquest poder és la música: ens fa plorar, ens fa saltar, ens fa ballar. Per això molts coreògrafs han volgut desvincular-s’hi, vetllar per una percepció plena, que l’espectador guardi la mantega ben dura dins el seu cap. Merce Cunningham als anys 40 va ser un dels primers i tot recentment hem pogut veure aquí mateix dos exemples on la dansa era un artefacte d’impossible adherència musical: Paz Rojo i la companyia Batsheva; pels auriculars que duien els espectadors en el primer cas, a través de la repetició dels mateixos moviments però amb diferents fons sonors, en el segon.
És tot al contrari del que passa en la música i el ball flamencos, on hi ha una vinculació emocional que no només és acceptada sinó reforçada des de tots els angles i que arriba d’una manera encomanadissa al públic, de manera tal que les seves explosions emotives formen part del propi espectacle. Encara que l’etimologia del terme flamenco no està del tot clara, segons Caballero Bonald té a veure amb una paraula derivada de flamacia, sinònim de fogositat, una qualitat del temperament que s’atribuïa als gitanos.
Ara parlem de Flamingos -que no són flamencs ni flamencos- sinó el títol de l’obra que estrena Albert Quesada (Barcelona, 1982). Flamingos, flamencs i flamencos són tres termes que sovint es barregen i condueixen a confusions prou divertides. En castellà, flamenco és tant l’ocell, com la manifestació cultural, mentre que el terme flamingo no existeix. En canvi, en anglès, flamingo és l’ocell i, segurament per la proximitat sonora i la dificultat en la pronunciació de la paraula castellana, també s’usa sovint per referir-se a la música i el ball flamencos. I així tornen a emparellar-se l’ocell blanc i rosa, amb el ball vermell i negre.
Després hi ha els flamencs de Flandes, amb els que es va formar Albert Quesada (a l’escola P.A.R.T.S. de Brussel·les, i també a la Universitat d’Amsterdam), després dels estudis de Filosofia i Enginyeria multimèdia a Barcelona, i entre aquests dos pols geogràfics i temperamentals continua anant i venint, creant i participant en creacions d’altres; des del 2009 especialment al costat del suís Thomas Hauert, de qui ha après a conduir la coreografia des de la col·lectivitat i l’instantaneisme. Un referent que comparteix amb força ballarins catalans d’aquesta generació, com Mireia de Querol i Federica Porello, col·laboradors habituals de Quesada i que l’han seguit en la seva investigació sobre la transferència d’estructures musicals al moviment del cos.
Una musicalitat incisiva que ens va sorprendre al Solo on Bach & Glenn (2005), a Wagner & Ligeti (2014) i per tercera vegada al Onetwothreeonetwo (2015), que va ser el primer acostament de Quesada al flamenco, amb la col·laboració de Juan Carlos Lérida. D’ell vam gaudir fa 3 anys d’Al Baile, una peça de color rosa-flamenc-ocell dins la seva línia d’investigació de flamenco empíric, que anomena així per remarcar la voluntat de desprendre’s de referents històrics i estereotips, i partir només de la pròpia experiència per fer aflorar les estructures compositives.
La proesa de deixar que la forma es manifesti s’acosta a la de cavalcar un elefant. Per al psicòleg Jonathan Haidt, la nostra part emocional és l’elefant i la part racional el seu genet, i amb aquesta cita Érika Goyarrola presentava l’exposició Poètiques de l’emoció al Caixaforum, on es pot veure una fotografia de la sèrie sobre el flamenco de Colita. L’exposició remarca la capacitat de l’art d’emocionar, mostrar sentiments i generar-los. Però és una capacitat que no funciona només a través de l’empatia; la forma pot ser emocionant per ella mateixa.
I comptar amb més ballarins permet crear formes més complexes a l’escenari i, per tant, aprofundir en l’emoció de la seva estructura. A Flamingos són 8 ballarins, és la primera peça de gran format d’Albert Quesada, impulsada i gestada dins el projecte Cèl·lula, un contenidor d’eines pel creixement i desenvolupament dels professionals que el Mercat de les Flors ha engegat aquesta temporada.
Bàrbara Raubert, especialista en dansa
