MÓNICA VALENCIANO CIUTAT FLAMENCO 2016: Dibuixos

Els dibuixos de Mónica Valenciano són coreografies. Això és una obvietat, és clar. Però sabent això és més fàcil mirar-los i entendre’ls, veure la qualitat del seu traç, la rapidesa de les seves passes o com es demoren lents els cossos travessant el paper. Em passa amb aquests dibuixos com amb els de Vicente Escudero. Són balls. Em serveixen indubtablement per entendre el ball, no les danses precises d’Escudero o Valenciano, els balls i les danses en general, les coreografies. Per a mi són partitures.

I Mónica Valenciano és molt flamenca en els seus dibuixos. Tenen aquell fons goyesc. Tothom sap que el que Goya feia eren coreografies. Jorge Oteiza va trobar que les trames espacials i els balls de Goya definien amb perfecció la crisi de la Il·lustració, només amb el balanceig dels cossos, la perxa del toreig damunt del brau, la ruptura de l’espai euclidià. Els dibuixos de Mónica Valenciano tenen la mateixa gràcia. Alguns també ens fan riure però, sobre tot, tenen la virtut de posar en qüestió el món que balla al nostre voltant. No sé per què sempre imaginem que els ballarins i ballarines imaginen un món estàtic que ells animen, on ballen o conviden a la dansa. Però a mi, en aquestes ballarugues dibuixades de Mónica Valenciano m’agrada que es censuri el ball, no tots els balls són bons, hi ha balls horrorosos, de vegades, és millor no ballar. Mónica Valenciano no estarà d’acord amb mi. Però és el que veig en els seus dibuixos.

Emma Goldman li va deixar anar a un company la famosa frase, “si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa”. Por això penso que aquests dibuixos de Mónica Valenciano tenen també quelcom de revolucionaris. No hi ha revolució sense tragèdia ni comèdia, així entrellaçades. A mi aquests balls em semblen revolucions, somnis revolucionaris, ciutats de Barcelona cremant pels quatre cantons… Sí, sí, em surt aquella imatge famosa del ximple del poble ballant amb la mòmia d’una monja Rambles avall… Crec que a La ciutat cremada era Joan Manuel Serrat qui feia de ballarí… Hi ha fotos famoses de Brangulí, de Sagarra, de Kaulak… i aquelles encartonades ballarines, amb els seus traços de draps i el seu frenesí, les veig, les trobo en aquests dibuixos. Sovint s’oblida que amb aquells balls els cossos d’aquestes dones, al menys els cossos, va ressuscitar, van cobrar vida. Quins temps aquells en què eren possibles aquests balls!

Pedro G. Romero

Més informació ciutatflamenco.com