ISRAEL GALVÁN CIUTAT FLAMENCO 2016: Trobada

Sí, això és una invitació, una invitació per tot aquell que ho llegeixi, ho escolti, l’hi digui aquest o aquella, una invitació per passar un dia al ball.
És per tots, totes les disciplines de dansa, tot tipus de cossos i de formes de ballar, tot tipus de ments, obertes o tancades, fins i tot per als flamencs. No hi ha etiquetes, tot el que es mou és ball… (però, també poden venir els que no es mouen, què difícil és no moure’s!)
Els cossos sonen, sí, els cossos sonen per fora i per dins. Aquesta és la idea principal, el que ens mou aquest dia. Els cossos sonen per dins. Escoltar-se i posar-se a ballar. Atendre primer a això, els cossos sonen per dins!

Em considero un bailaor-percussió: “a dins!”, ja sona a caixa, a terra, a tambor; “a dins!”, els meus dits fan sonar les meves dents.
M’agrada ballar aquí, en el meu ritme, sobre terra, marcant, un ritme propi, un ritme de marques separades, un cop i un silenci, un silenci llarg. M’agrada ballar en silenci i en solitud. No en solitud sola, en solituds, amb la solitud de molts, amb molts silencis.
Molts silencis són, al final, una algaravia, un xivarri. M’agraden aquests silencis de les solituds.Cadascú té la seva pròpia música, també. Anem a mirar de trobar aquesta pauta musical, aquest ballar sol; com és la nostra pròpia música, la nostra música pròpia. Mirem de trobar la banda sonora que porta cadascun. Com a les carreteres, quan caminem per la vora de l’asfalt la banda sonora sona, aquest soroll que fa, que ens avisa de perill, aquest és el so que busquem. La banda sonora de cadascun i el seu propi ball.

Em vull veure amb cadascun, amb la pròpia música de cadascun. Experimentar amb ballarines i ballarins i gent que no ha ballat mai, també, i veure com poden ballar sense necessitat de música aliena, ni de clímaxs teatrals, sense rituals ni dramatúrgies. Trobar-se sol és trobar-se ballant.
Trobar aquesta música és important. La música d’un o d’una. La música pròpia. No som res, no tenim més personalitat que la que aquesta música ens dóna. Aquesta música manté unida totes les coses diverses que som.
Escoltar-se a un mateix. Trobar la pròpia música, una font inesgotable d’energia, una energia que no t’esgota, incansable, et regenera una vegada i una altra en un continu musical. És un mite, ho sé, el moviment perpetu, però si aconseguim la nostra pròpia música, la nostra pròpia font d’energia, per què hauríem de parar? Compartir amb tots converses a ritme. Tots els nostres ritmes parlant, parlamentant uns amb uns altres, sense paraules, sense parla. Fluir ambzapateos, mantras musicals propis, cossos que sonen. Aquesta és la idea, estendre aquests balls per la sala, estendre’ns com a ballarins. Una idea senzilla, al cap i a la fi, només ballar. Cossos que sonen. Buscar això, com sonen els cossos. El seu metall.

Per més informació www.ciutatflamenco.com