CIRC D’ARA MATEIX

Abril 2014

Consulta aquí la graella i tota la programació del #CIRCDARAMATEIX

Les últimes dècades han demostrat que el nou circ no va ser una moda passatgera, sinó una opció ètica i estètica intrínsecament lligada a la filosofia vital d’unes generacions artístiques cada cop més allunyades de l’estètica i els valors de les generacions precedents.

Avui, el circ contemporani és un circ tan divers i atomitzat com ho són les personalitats dels seus creadors/intèrprets. És una modalitat d’espectacle que, havent posat sempre les tècniques acrobàtiques i d’equilibri al servei dels conceptes i les emocions, en els últims anys experimenta una creixent inclinació cap al minimalisme formal, un minimalisme també conseqüent amb l’evidència que, avui per avui, la proesa per la proesa ja no és ni l’objectiu principal dels artistes ni el màxim desig del públic.

Llei del pèndol? Constriccions dels circuits d’explotació? Són factors que hi influeixen, però penso que només lateralment. Intueixo més aviat que aquesta tendència al minimalisme obeeix sobretot al fet que les actuals generacions d’artistes han reconnectat amb les pulsions essencials de l’ésser humà i les volen compartir amb el públic des de la immediatesa i la proximitat. Avui es multipliquen les companyies amb espectacles de petit format exhibits en pista i en petites carpes per a pocs espectadors –i el retorn a la pista és un retorn al cercle, a l’espai comunicatiu més directe i virginal-. Perquè hi ha molta veritat, molta vivència pròpia, en el que volen transmetre aquesta mena d’espectacles. Veritats, vivències, dèries, dubtes, experiències, que molt sovint es vehiculen amb un llenguatge poètic –amb quin altre llenguatge, sinó?– tan espontani com abstracte.

Els espectacles que el Mercat de les Flors programa en aquest cicle són destil·lats poètics d’autories ben diferents, però que comparteixen l’autenticitat del missatge dels seus creadors i que, alhora, reflecteixen fidelment la mitjana de tendències del circ que avui es fa a Catalunya i a Europa.

 Jordi Jané